Planell de la “Villa de Badalona” què és deuria trobar a l’arribada del Sr. Perucchi el 1876…
Aquest és el titular, i segon article, que “La Vanguardia” li dedica al Sr. Reynaud propietari actual dels productes “Perucchi”, de Badalona, que ja havia esmentat en la darrera entrada d’aquest bloc (C85). Segurament aquest desplegament pseudo-publicitari hagi deixat enlluernats als reporters i, no dubto de la capacitat i currículum del Sr. Reynaud.
Però més enllà dels titulars potser ens hauríem de preguntar algunes raons de fons què, podrien haver facilitat aquesta compra :
- L’aportació de recursos i/o la compra d’empreses ha estat una constant en el panorama català sobretot en empreses, o entitats, amb una estructura econòmica feble, o amb dificultats per tirar endavant, que forma part de l’estratègia financera i d’inversió, de forma habitual dels fons o inversors.
- És molt més punyent quan, aquestes transaccions, es produeixen amb empreses “petites” què són més desitjables, a l’inversor, per a la seva adaptabilitat a una nova forma de gestió i creixement.
- Aquestes situacions de vulnerabilitat no es produeixen d’una dia per l’altre, o d’un any per l’altre sinó què és un procés, continuat de desànim empresarial, on hi ha limitacions per a arribar a mantenir una rendibilitat i un creixement ordenats.
- No dubto què les afirmacions de mantenir la vinculació i arrelament badaloní, siguin certes en aquest moments de canvi i/o traspàs de gestió i de la incorporació de les noves directrius; molts són els casos d’entitats financeres, empreses del cava…, on la inversió forana ha fet trencar, potser no la vinculació inicial, sinó a començar a diferenciar la varietat de l’oferta o servei, cap a un mercat més global, i amb un producte més genèric.
- Incrementar les vendes i/o producció, vol dir forçar la producció, i la distribució, segurament, amb la introducció de maquinaria moderna que automatitzi alguns processos, o n’internalitzi d’altres.
- Comprar empreses es també incorporar l’esperit sentimental, la dedicació, la recerca, o les generacions de badalonins que hi han treballat, i s’han sentit com a seva aquesta industria…
- En les dues entrevistes, la nova propietat es considera com a “inversora”, no pas com garantint la voluntat de permanència; per tant cal entreveure l’objectiu de rendibilitzar al màxim els resultats.
- Donem una imatge molt pobre vers als empresaris, nous emprenedors, o jovent que ho podria ser, de què hem perdut molt el caràcter emprenedor : aquell què, fa uns 100 anys amb el modernisme, va innovar i fer realitat el que molts arquitectes havien dibuixat en un planell, i van fer confiança als oficis i treballadors locals, per a dur-ho a terme…
- Deixo la pregunta oberta : no hi havia al país, un grup empresarial, algun emprenedor, o inversor per fer confiança a una empresa catalana ?…
M’agradaria què “la Vanguardia” també dediqués aquests espais a molts emprenedors, gent d’empresa, botiguers… què és deixen part de la seva vida i recursos propis per a tirar endavant llocs de treball i una activitat, o serveis, necessaris per a la viabilitat d’un país què recerquem independent però que és més depenen econòmicament, que mai…
Recerquesmones.net 