Descansat amb la Rosseta, del 2005…
Aquest dilluns ens ha deixat el “Rex” un gos, però també un veí, de La Cirera; es fa dificil de parlar-ne, perque ha estat sempre present en les nostres estades, des de que varem arribar i tenir una estada al poble.
Forma part d’aquesta La Cirera, que hem gaudit, i que es va transformant, tant per el pas del temps, com per la propia evolució de les relacions veinals, cada vegada més digitals.
El “Rex” venia de Llorac i anava i tornava fins La Cirera, o a l’inrevés; això ens va permetre establir lligams amb els veins que en tenien cura a Llorac, on fins hi tot el coneixien amb el nom de “Doc”; amb el temps es va anar quedant més a La Cirera…
Aquests lligams personals, sempre els recordàvem,quan, a la festa Major de Llorac, alguns veïns de La Cirera, participavem a la festa, i el “Rex” era un motiu de conversa, amb tots els que en tenien cura.
Però realment la vida del “Rex” ha estat el poble de La Cirera : ell anava, i tornava, per cases, racons, i carrers, o s’estirava al mig de la carretera, tot esperant que algun dels veïns més arribessim el cap de setmana (en els mesos de l’hivern), o de casa en casa, quan hi estavem a l’estiu.
Ha format part de les caminades diàries fins al quilòmetre, ruta habitual per fer passeig, caminant al nostre costat, a les diades de l’estiu i, també, de la visita que ens feia cada matí per saludar-nos; moltes vegades s’estirava davant de casa, prenent el sol, o si aquest era fort, entre les dues portes de casa, que el protegien.
Ha estat un gos amb una vida de llibertat, gaudint de la natura i, de tot un poble, on molts dies hi era ell sol, però quan arribava el fi de setmana ja ens esperava a la carretera, escoltant el so del(s) nostre(s) cotxe(s).
Ens coneixia a tots els veïns, s’apropava a l’espera de que li diguessim quelcom però, si venia algun visitant, que no conegués, sempre se’l mirava amb respecte.
Joganer, alegre, confiat… més assenyat emb el pas dels anys i, quan el seu cos ja va perdent força, l’Atilano i l’Anna se’l van emportar a viure amb ells a Barcelona, i n’han tingut cura fins al final.
Però també en aquest procés vital, va venir un dia amb la “Rosseta”, una gossa amb qui compartien aquesta complicitat, fins que un dia la Rosseta no va tornar…
M’agradaria que aquesta coneixença amb ell, i de tots els veins que més directament l’hem conegut i apreciat, es mantingués i passats uns mesos poguessim compartir-ho en grup.
Potser, i deixo sobre la taula aquesta proposta, de recollir en un conte, les vivències i el relat del Rex, tot el que ens ha aportat, i somiant molt que pogués ser editat en xipella…
Ara tots dos, tornem a caminar junts…
Recerquesmones.net 