Imatge de portada : l’església de Santa Maria de la Cirera, i la tranquilitat d’un capvespre d’estiu i, aquesta, que correspon al Ball de Festa Major, del passat dia 15 d’agost (imatge lleugerament difuminada)

Instintivament, el nom del nostre lloc, l’assimilem al d’aquesta fruita primaveral, molt arrelada a l’espai mediterrani, d’un gust agradable, un color sorprenent i, un dels arbres, que no poden faltar a cap hort, per gaudir dels seus fruits; però, també, la seva flor, quan floreix, ens deixa moments, visualment potents, de blancor de les flors, de senzillesa i de bellesa.
Podem trobar algun cirerer, arreu del territori de La Cirera però, aquests, són més simbòlics que no pas un motiu de coincidència amb el topònim i, menys, que sigui el grafisme, la imatge o el símbol que ens identifica.

Si ens endinsem a la història, consta documentalment que l’any 1080, ja es reconquerit aquest territori, fins llavors amb dominació àrab, situat al límit de les terres conegudes; però no vol dir que, la nostra història, comenci en aquesta data.
Segurament, i ho han reconegut historiadors, el nom de La Cirera tindria origen àrab, per l’assentament d’algun tipus de població en aquesta vall del Corb i podria haver esdevingut un lloc de guaita, i de pas, per el seu caire estratègic.
Pensem que el pou de Llorac, la Font de la Cirera i d’altres ens parlen d’aquesta existència d’aigua un dels elements indispensables per a la subsistència.

Al llarg dels segles posteriors, trobem presència continuada a La Cirera; abans dels fogatges dels segles XIV i XV hi trobem de forma puntial veïns originaris d’aquest indret i, més posteriorment, gent de l’època que deixen registrat el nom del seu lloc d’origen i, no tenin llibres parroquials d’aquí, els trobem en actes de sagraments d’altres parròquies.

En aquest veinatge, hi ha hagut una lluita continuada dels veïns, envers un clima, i un terreny, que no sempre ha estat fàcil : abans amb la vinya on, en algunes cases, encara hi trobem els cubs i elements propis de com fer vi o, més recentment, amb els cereals que veiem, ara, als camps que envolten el poble.
Cases que també són vestigis d’aquesta antigüetat, pedres amb anys gravats, i parets, que resisteixen el temps, uns materials reaprofitats, unes pedres de guix del propi territori… tot un conjunt tangible i compacte.

L’església austera, a l’entrada del poble, amb l’encant de les pedres aixecades amb l’esforç i l’empenta dels propis veïns, hi trobem un resum de la varietat d’èpoques i estils; a l’interior, la nostra Santa Maria de la Cirera, una advocació pròpia què ens apropa i ha donat, i dona força avui en dia, a tothom que si apropa i les generacions que hi han confiat, davant els reptes de la vida del poble.

Un ambient, un territori i unes cases, amb una vida singular, pròpia, que alguns veïns encara recorden de fa anys, tot fent conversa després del sopar, plegats, en una raconada del carrer Major : els més grans amb la conversa, els més joves amb el joc, i tots plegats fent poble…
Amb unes vistes sobre la vall del Corb des del castell, on podem veure Llorac, el seu campanar i el castell, al fons Albió i, el pas entre turonets del riu Corb, cap a Vallfogona… un paisatge esglaonat de camps, bosc, marges amb arbres i cereal, què dibuixen tots els colors des del verd esclatant, mesos després de la sembra, als daurats que marquen propera la sega.
I, tot això, en un poble què ha mantingut aquesta vinculació veinal : famílies què mantenen la casa i, aprofiten les festes, per a donar-hi vida novament; uns joves, que no hi han viscut, però coneixen i aprecien l’entorn i el que representa, nous veïns que ens hem incorporat i valorem aquest indret tant singular.

Deixo, per al final, quelcom que hem sembla prou important i és determinar que ens pot representar totes aquestes singularitats, allò que ha perviscut al llarg dels anys i es manté; potser aquella imatge gràfica que ens podria consensuar, i sintetitzar, el que representa per a tots, i això és la font i els safareitjos.
L’aigua ha estat, i és, font de vida; la majoria d’assentaments humans ho han estat al costat, o propers, als rius, fonts i pous… perquè és l’únic element qué genera vida. Aigua, per alimentar el bestiar, per regar els horts, per cuinar, per netejar i fer bugada… un element què, durant moltes generacions, s’ha anat a cercar a la font (i a fer-hi la bugada, amb els safareitjos què encara es perceben) un espai també de relació, sociabilització i trobada.
Una socialització i trobada, al safareitjos, amb les trobades al capvespre, en la comunitat d’església, o en anar a veure la Tv al local…i, ara, totes aquestes relacions informals, han deixat d’existir, i no hem mantingut el que representaven com a element de cohesió, i fins hi tot no tenim un simbol, un grafisme assumit que ens ho recordi

L’aigua, amb una sequera persistent com en aquests darrers anys, continua sortint de la terra i de la pluja, com un regal i exemple de superació que, malgrat tots els entrebancs, afavoreix les collites i els productes de l’horta, donant-nos tot allò que la natura ens ofereix.
La imatge de l’aigua, sortint amb força és la mateixa que, fa més de 50 anys, els veïns van materialitzar damunt la font de la Plaça de l’Església…