Suposo que a les parròquies de l’Arxiprestat, comptem cada vegada amb menys fidels i la majoria d’edat, els recursos per al manteniment de les activitats eclesiàstiques han anat minvant, a la vegada que el nombre de fidels que demanen els sagraments i les persones implicades en el manteniment de les esglésies també es redueix progresivament.
Aquest nous temps, i la dinàmica estresant de nous acconteixements en tots els àmbits, de noves descobertes, i del fet que el missatge de l’església esdevingui com poc engrescador cap a un jovent amb molts reptes i preguntes, fa que el salt generacional s’incrementi i a uns anys vista, empitjori.
Però no es tracta de si tenim mossens o no, es tracta de l’atenció de moltes persones que han dipositat la seva vida i les seves esperançes amb els valors que l’església ha defensat i que ara malauradament veuen com es queden amb menys mises, que tenen una fe i una esperança amb el Crist, que han vist com els seus avantpassats també han trobat a l’església la resposta a les seves pregaries, i amb els sants i devocions propies de cada lloc.
Això m’ha recordat el cas també molt flagant dels municipis que primer es van quedar sense entitats bancaries, després amb caixers, que més tard van desaparèixer, i ara hi han oficines que no admeten operacions en efectiu…
Les esglésies s’han aixecat amb l’esforç del poble, amb hores esgarrapades al treball i a la familia, hores compartides amb molta altra gent, i amb l’esforç de tots han ajudat a que les pedres, els altars, les fustes, els forjats i les imatges, fossin el complement de la casa del Senyor.
Tots coneixem a Mossen Amigó, i d’aquesta tasca solitaria dels mossens, i de l’empenta que representa viure i transmetre una fe, cada vegada menys receptiva i va ser precisament, encara no fa dos mesos, que ho vàrem comentar amb ell a la festa Major de La Cirera; perquè ells participen dels moments més importants de la vida d’una persona, del seu acomiadament, del moment d’alegria del bateig i del començament d’una nova vida compartida al casament… però també són testimoni dels moments compartits d’agrair les collites, de beneir els nostres animals i cases, i el terme…i sobre tot coneixen a les persones, i tenen aquella paraula de consol i suport què recolça…
Potser la solució no pot venir dels despatxos del Bisbat, ni d’un ajustament de recursos, ni d’altres estratègies per mantenir uns edificis que també soporten el pas del temps, i que de segur necessitaran de l’ajut col.lectiu, i moltes vegades el tancament serà l’opció més real, però menys acceptada.
Ens cal una església propera als fidels, i ho repeteixo propera als fidels, on el dia a dia parroquial no sigui una feina exclusiva del mossèn, que sàpiga envoltar-se d’un equip engrescat, solidari, coneixedor de la realitat del poble, i promotor d’activitats.
El consell parroquial, o altres noms que pot designar el bisbat, hauria de col·laborar en la gestió (en un sentit ampli), i promoure i preveure les necessitats de manteniment dels edificis, instal·lacions i activitats ordinàries.
Els fidels haurien de participar en tasques complementaries de la labor pastoral (visita als malalts, situacions de feblesa econòmica o manca de recursos…), situacions que ara també els Ajuntaments han assumit.
Això no obsta perquè moltes esglésies, ermites i llocs de culte, mantinguin la pervivència d’Aplecs (generalment cada any) què ajuden a recordar aquest passat, però que no tenen la funció parroquial mantinguda.
Cal una empenta decidida dels responsables de l’Arxiprestat i del Bisbat per dissenyar el futur de les nostres esglésies, no solament com a edificis, sinó amb el valor espiritual que s’espera; un futur i una responsabilitat que han d’entendre ha de ser compartit en la presa de decisions, i actualitzat al temps que vivim.
Recerquesmones.net 