Sempre m’agrada quan tenim uns dies de vacances fora de l’entorn habitual, de ser observador i fer una ullada al que es fa en altres indrets,potser també com un defecte profesional molt lligat al camp de l’auditoria.
Certament m’han sobtat diferents fets cada vegada més arrelats :
1.Els dels restaurants que cada vegada més obvien les seves cartes en diferents idiomas i nomes tenen l’imatge del plat preparat i el preu, sense que el posible client en detecti com esta fet, o els ingredients (especialmente amb persones amb limitacions respecte de diferents productes); això fa que no calgui coneixer idiomas amb profunditat, ni que calgui un esforç en entendre el que el client ens demana.
2.La progressiva implantació d’aparells on cal posar l’efectiu i et torna canvi, sense necessitat d’intervenir en les tasques d’entrega de canvi o de l’arqueix posterior; rarament auestes maquines faciliten el tiquet de compra, o al menys no s’en facilita que es pugui demanar.
3.Un augment dels establiments (cafeteries, fruiteries…) en regim d’autoservei; en un cas perque cal anar al taulell a demanar le consumició i pagar, i l’altra en que has de agafar la fruita de la Caixa i pesar-la, amb el codi corresponent.
4.Però també des de fa temps moltes franquicies de roba, tenen als seus “venedors” com a sencills reponedors d’estanteria, sense que aportin la seva opinió, ni el coneixement del producte (tipus de teixit, si es pot rentar…), com si a l’empresa venedora nomes li importes la venda i, poc, la satisfacció del client…
5.Sobta veure a moltes franquicies, com hi han empleats que van amb una fotografia de com cal posar una peça de roba, amb quin punt del local, i com conjunta amb altres peces, reduint la part de creativitat de la persona, envers la rendibilitat, i la forma en que es preveu cridi l’atenció del client; sistematica que les grans superficies d’alimentació ja tenen ben estudiat de fa temps.
Els casos esmentats els podriem englobar-los com “d’atenció al client” que disminueix, i el procés de la compra de productes o serveis, es normalitza, o es fa mecanic.
Una i altra son habilitats (la del coneixement dels idiomas, i el de coneixer la manipulació del canvi de moneda), que ens empobreixen com a treballadors, ja que potser en no tots els treballs on es pugui anar sigui tant fácil.
Recordo que fa mes de trenta anys (sino hem falla la memoria), a les barreres de peatge de les autopistes ja es permetia l’us de monedes, en una especie de cistellet que s’amagava i comptava les diferents monedes; per tant el descobriment d’aparells semblants sembla que ja hi seria, el que potser ara cal afegir-hi es el perill de robatoris, o el rebre bitllets falsos i que el sistema, segurament deu detectar.
Cal arribar a un equilibri en que les eines informàtiques, de xarxes socials, i de comunicació no perjudiquin, ni normalitzin, allò que esperem en una experiència de compra o d’atenció…
Recerquesmones.net 