Fa uns anys, estava a l’Arxiu Comarcal de Montblanch, i fullejant uns números dels primers anys de “La Segarra”, vaig reproduir, amb el mòbil, aquesta “Carta al Director”, d’un “amic de Montargull” com signa, i que no deuria tenir resposta en aquell moment.
Com que la carta no identifica l’autor, faig la resposta amb les dades e informació que tinc.
És cert que, cada vegada, hi ha menys activitats en les esglésies de poblets, ermites e indrets que van quedant deshabitats però que hi guarden, en el seu interior, objectes, imatges, llibres o vestuari propi de les celebracions religioses; edificis què cada vegada s’obren menys al culte, i què hi ha menys fidels implicats en el seu manteniment i cura.
S’esmenta, a la carta, una primera solució de dipositar-lo a l’església parroquial de Santa Coloma de Queralt, concretament al costat del Retaule de Sant Llorenç, fet què semblaria prou coherent donat, com diu l’autor, què la major part de fidels i veins de Montargull, haurien passat a residir a Santa Coloma de Queralt.
Al final aquesta obra està al “Museu Diocesà de Tarragona”, suposem als magatzems i en reproduim la fitxa del mateix; l’obra d’art es troba força deteriorada, i seria molt recomanable una restauració a fons què retornès els colors i les imatges d’origen.
Però potser el tema és també com arriba en aquestes circumstàncies a Tarragona, i com és perjudicada per una manipulació molt barruera, què en fa malbé parts importants com alguns laterals i la part central.
També costa d’entendre com amb l’inventari de 1963, què va motivar la darrera entrada d’aquest bloc, s’hi fan constar d’altres objectes, sense que en tinguem la seguretat d’on són, alguns d’ells, segurament cedits o comprats per fidels.
Els “ratpinyaires” de la història saben aconseguir objectes, talles, imatges, i altres estris, menys valorant les qualitats, dels mateixos o saquejant, obertament, aquells espais menys vigilats o controlats, també poden ser pedres… o altres amb algun valor monetari.
Però l’esglèsia en aquest sentit mira al costat, i omple els seus museus de peces procedents de parròquies, amb l’argumentari de la seva preservació, però què al final, mai retornaran; peces què tenen sentit situades en el lloc d’origen i què ara formen part d’un magatzem heterogeni. Malauradament també hem vist com aquestes peces són objecte de judicialització entre bisbats de la mateixa església, un exemple poc edificant del missatge cristià.
Tampoc hi ajuda que la veu dels fidels no té cap representació i que el Mossen té sota la seva jurisdicció diferents esglésies, amb criteris e històries pròpies, difícils de gestionar amb independència sota un criteri únic…
Recerquesmones.net 