Recerquesmones.net

Aquest any es compliran 85 anys del inici d’esdeveniments de la Guerra Civil, i el 65è aniversari de la mort d’en Lluís Martínez Moreno; és una entrada pendent de feia temps, què recull uns fets familiars què mereixen el nostre reconeixement i memòria…

En Lluís Martínez Moreno va néixer, al poble de Fuensanta, al nord de la província d’Albacete, el 13 d’agost de l’any 1900; era el segon de quatre germans i els seus pares van ser en Daniel Martinez i la Milagros Moreno.
Hem de suposar que l’arribada d’en Lluís Martínez al Prat no fou casual; podria haver-hi estat destinat, per el compliment militar, ho haver vingut tota la familia, amb la resta de germans, d’haver treballat amb quelcom relacionat amb la telegrafia…

Fos com fos, va anar a parar al camp de l’”Aeronàutica Naval”; podria ser que l’especialització de “radiotelegrafista” i el domini d’idiomes, com l’anglès (propi de les comunicacions) els hagués obtingut en aquest periode. Quan acaba l’estada a la Marina, entra a treballar a l’empresa de Telecomunicacions “TransRadio Española, SA” i, per tant, ja té la voluntat de establir-se per aquestes contrades.

En el Padró de 1925, que he pogut consultar a l’Arxiu del Prat, hi consta com a activitat “empleado”, visquen amb la Dolors Monés, els seus cunyats i els seus pares; hem de fer confiança al relat dels familiars més propers i del que varen escoltar, peró no hi ha avui per avui una documentació certa que ens ho ratifiqui.
Tampoc ens pot extranyar que conegués a la Dolors Monés Ballus, una jove amb qui s’hi casaria i compartirien la vida i les vivències al Prat i a la Guinea; l’aeròdrom del Prat, deuria ser un lloc de trobada per gaudir de la novetat dels avions, de la gent i visitants què s’hi apropaven, i dels parents què també hi sovintejaven (la Josepa Monés Amat es casaria amb en Josep Canudas), encara que mai descobrirem si es varen conèixer al aeròdrom, o al poble.
En Lluís i la Dolors es casaran al Prat de Llobregat el 13 de desembre de l’any 1923, ell amb 23 anys, i la Dolors Monés amb 27; d’aquest matrimoni varen néixer tres fills : en Lluís Martinez (el 17 desembre de 1924), la Dolors (el 13 d’agost de 1926), i en Ramon (el 20 de febrer de 1928).

Vull deixar constància de l’empenta i el treball de la Dolors Monés Ballus (què era filla d’en Ramon Monés Munts i de la Carme Ballus Cunill), ella va estar al costat d’en Lluís i la familia, en un entorn apartat del seu Prat natal, on hi va deixar molta familia, i aconsegueix tirar endavant la família, en uns moments dificils. No tenim referències d’ella, però al llegir aquestes entrades, podem sentir-hi la seva presència aprop.

Aquesta part de la historia familiar es la que tenim menys documentada; per això he incorporat algunes ressenyes i comentaris que ens poden ajudar a una aproximació de l’entorn en aquells moments.
1928 – El 19 de febrer a “La Vanguardia” (pàg. 27) s’insereix aquesta ressenya breu, en la qual es comunica que a “La Gaceta” s’ha publicat l’anunci del suministrament e instal.lació d’una estació radiotelegrafica a la Guinea Continental i al 6 de maig de 1928 (pàg. 29), l’adjudicació a la “Compañía Nacional de Telefonia sin Hilos” de la seva instal.lació :

La construcció de l’edifici, la compra e instal.lació de la maquinaria i equipament, hem de presuposar que podria haver durat un any, i probablement a mitjans del 1929 estigues ja operativa.

1930 (desembre) – A mitjans de mes costumava a sortir el vaixell de la ruta a la Guinea, amb parades al llarg de la ruta; la Dolors ho explica en la primera carta que adreça a la Dolors Albet Mañé (cunyada, casada amb el seu germà Jaume Monés Ballus); durien sortir a primeres hores de la tarda, ja que comenta que “…Varem estar a coberta del barco fins que’s va fer fosch…”, i a l’hivern es fa fosc aviat.
.”…les sis del mati del dia 16, arribarem a Valencia. Varem pasar el dia y a les 7 del vepre sortime de Valencia y el dia 17 arribarem a Alicant, que també sortiriem al vespre y el dia 19 al mati varem  arribar a Cadiz. Passarem el dia a Cadiz y o seguirem tot que es bastant bonich. Sortirem de Cadiz el dia 20 y despres arribarem a les Palmas que no baixarem donchs era de nit y sortirem de seguida. L’endema arribarem a Santa Cruz de Tenerife y allí baixarem y anarem 3 hores en auto que’ns va agradar molt, etl vespre tornarem a sortir y l’endemà varem arribar a Santa Creu de la Palma. De Santa Creu de Tenerife ja no baixarem a cap mes port…”,”amb tot això la Lola (Dolors) seguía tenint malt al coll y a Cadiz li va agafr febre. Va donar la casualitat que venia ‘l barco un metge que ‘s especialita per el coll i va posarla molt be…”.
1931 (gener) – a la Revista “La Guinea Española”. Del 18 de gener de 1931, hi trobem el passatgers desembarcats de la nau “Legazpi”, de la naviliera “Compañía Transatlantica Española” (el vaixell havia estat construit l’any 1904 i fins 1’any 1909 pertany a varies navilieres, fins que el 1910 es adquirit per la “Compañía Transatlantica Española”, i des d’aquest darrer any pasa a la “Compañía Transmediterranea” amb el mateix nom.).

Hem d’entendre que el llistat de passatgers, arribats el 4 de gener a Santa Isabel son tots els del vaixell, però que la familia Martinez Monés hi es de pas, ja que faran ruta fins a Bata; no hem localitzat en el nom del passatgers el de cap metge, que pogues haver atés a la Dolors en la febre que va agafar, ja que des de Cadiz, es de suposar qie hagues pogut baixar en algun dels ports on va atracar el vaixell.
D’aquesta primera carta de la Dolors, hi ha tres percepcions personals sobre la seva nova vida a la Guinea : “…Estem a la Radio que es molt grant y tot ple de motors ab un soroll tot lo dia pitjor que el “Ferri”…”,”…Tots els nens tenen molta gana y si continuean aixis podrem tornarnos à veure igual que quan varem marxar…”,”…PD. Fa una caló que sembla ‘l mes de juliol…”
El primer terç del segle XX, es un moment economic de molta euforia economica, social y politica, i dificil de seguir, i amb el reisc que suposa, intentaré fer una aproximació :

a) Dubto que en Lluis Martinez tingues una formació autodidacta en el mon de la telegrafia, per la responsabilitat que comporta; aquesta formació hauria d’haver estat continuada i amb un periode de practiques. El mes creible es que fos una formació en l’ambit militar, ja que era on més s’havia extes la seva utilització.
Si ell al 1929 s’arrisca a treballar a la Guinea, es que ja coneix la telegrafia, ja que sino dificilment hauria aventurat a la familia, en quelcom que no coneixia.

b) En quina empresa hauria entrar a treballar ? . Suposadament quan ell es casa al 1923, se suposa que ja té un treball, mes o menys estable, per titat endavant la familia; el que no vol dir que en tot aquest periode 1923-1929, hagues estat a la mateixa empresa.

A la web del “Museo Postal y Telegrafico” podem seguir, de forma general, com es succeiexen les empreses :

x 1908 : L’estat preveu la instal.lació de 24 estacions radiolelectriques de diferents classes (en funció de la potencia); l’incompliment de l’empresa que s’havia presentat, i va provocar el traspas de la conceció a la “Compañia Nacional de Telegrafia sin Hilos”, que en va construir fins a 17 estacions (de les 24 previstes)
x 1911 : Una Reial Ordre, transfereix a la “Compañia Nacional de Telegrafia Sin Hilos”, la concesió del servei radiotelegrafic, per part de l’estat.
x 1917 : L’esmentada CNTsH (anagrama de la Compañia Nacional Telegrafica sin Hilos), va ser totalment operativa a partir d’aquest any.
x 1927 : El nou marc sorgit del “Convenio Radiotelegrafico Internacional”, va obrir el mercat a noves companyies concesionaries; la CNTsH amb dificultats financeres, s’integrarà al “Sindicato Trans Radio Española”, que havia obtingut una concesió en aquest any 1927.
x 1928 : En aquest any encara se li adjudica a la CNTsH la posada en funcionament de la nova estació de la Guinea Continental
x 1929 : Un Decret Llei, rescindeix les autoritzacions a CNTsH, i transfereix les seves instal.lacions a “Trans Radio”

A l’abril de l’any 1929, es produeix a nivell de les telecomunicacions, la rescisió del contracte a “Compañía Nacional de Telegrafia sin Hilos”, i la concessió a “Transradio Española, SA” de la gestió de les estacions del servei internacional, i de les estacions costaneras. quedant com a empresa homogènica en aquest sector, atès que aquest tipus de comunicació estava quedant obsolet. Podria ser que aquest fet afavorís la “Transradio Española, SA” , a situar una estació costanera a la Guinea espanyola, projecte al qual hi va estar assignat en Lluís Martínez.
La marxa de la família del Prat, no seria un pas fàcil : ho descriu la Dolors Monés, en la mateixa carta on, en paraules semblants, indica que ella pensa que ha de seguir al seu marit, perque està cercant el millor per la familia…; marxar a un lloc llunyà amb un ambient i condicions molt diferents, i la visió dels avis, què no gaudirien dels nets i de la seva creixença, són motius de desconcert, i malestar.
Les impressions què ens va deixar en Ramon Martínez Monés, són, què vivien aïllats a l’estació, amb les families dels altres treballadors, que hi havien uns veins propers, alemanys, què estaven a uns 20 kilòmetres, i just a l’altra banda del estuari del Rio Benito, hi havia el poble del mateix nom del riu; també recorda que estaven a Guinea per periodes de dos anys, i després tenien unes vacances de sis mesos, segons els seus escrits.
No ens parla en els fulls què comenta, de si anaven a escola, ja que a la colònia hi havia diferents missions religioses, de diferents ordres, encara que l’aillament a Bolondo, podia suposar un impediment.

Cal destacar el fet d’haver estat, en LLuís Martínez, qui va fer el primer enllaç radiotelegràfic entre Guinea Equatorial i la península.
Continuant amb les vivències què ens va deixar el seu fill, Ramon Martínez, ens diu, del seu pare, i transcrit literalment :
“…era una persona que, no siendo catalan de nacimiento, amaba la tierra en que vivia y a las personas con las que se relacionaba. Vivió en Catalunya y se casó con una catalana. Hablaba correctamente catalán y lo hablaba en familia. Era liberal y respectuoso con todos cuantos le conocian. Incapaz de molestar o herir los sentimientos de familiares o amigos, A pesar de las vicisitudes sufridas, como consecuencia de la guerra civil y penalidades de tipo familiar, laboral y económicas, sabia sobrellevarlo con aparente optimismo y filosofía. Pero lo cierto es que “la procesión iba por dentro” y los sufrimientos fueron minando su salud hasta su muerte. Su trayectoria en Guinea demuestra su capacidad y espiritu de empresa; era la persona capaz e idónea para colaborar en el desarrollo de aquella colonia. Desgraciadamente la Guerra Civil truncó sus ilusiones Vivió en Guinea y amo a aquella tierra y a sus gentes”.

Són les percepcions d’un fill, encara jove, i què reflecteixen la situació de moltes altres persones què, d’un dia per l’altre, es varen veure implicats en una guerra, essent els més damnificats. Aquestes vivències van estar compartides amb la família llunyana i aquest patiment interior va estar una de les grans ferides d’aquest acconteixement ; el no haver tingut la família al costat molts fets van caure en l’oblit, però en ells, van quedar com emprenta personal.
No tenim molta més informació de la família en aquest periode 1930-1936, abans de la Guerra; suposem que l’estació tindria uns horaris de recepció i enviament de missatges, que en algunes hores deuria estar desconectada, o a lo millor s’organitzava per torns, o es coordinaven amb altres estacions…
M’imagino en LLuís Martínez, una persona emprenedora, ben relacionada, amb coneixences per raò del seu carrec, i treballadora en un indret què moltes coses estaven per fer…
Abans d’acabar aquesta entrada, hi ha un altra fet remarcable de la seva estada a Guinea, i és que desde el 1935 i fins l’inici de la guerra (encara que hi va treballar desde 1934), va ser el titular de la “Central Elèctrica de Bata”, que la va posar en funcionament, amb els seus estalvis, amb molta capacitat, esforç, i amb crèdits. Tot això va suposar la instal.lació, coordinació i gestió de l’empresa. Per referències d’en Jaume Monés, vaig tenir coneixement que va fer la inauguració amb un himne català…. En Ramon Martínez fill, esmenta que va comptar amb l’ajuda del seu germà Daniel Martínez, hipòtesi factible, ja que al llibre “Guinea Mártir”, hi ha al final, el llistat dels repatriats a la península, on també hi figura el seu nom.
També en Jaume Monés va comentar-me que havia gestionat un cinema, o probablement un local on es projectaven pel.lícules…però aquestes informacions són comentaris verbals sense poder-los haver contrastat.

En Ramon Martínez fill, va deixar constància escrita que tenien altres propietats a Guinea, encara que no va concretar si eren establiments, terres, o participació en alguna societat, fets que podrien ser possibles, atenent la seva posició, empenta i determinació.

Al 1935, quan retorna a la Guinea amb la família, ja ho és com a Director de l’Emissora de Bolondo, segons reflexa aquesta noticia del informatiu del Prat de LLobregat :