M70, – L’Operació Postmaster”, a la Guinea espanyola dels anys 40 (F10)

Aquest incident ocurregut, en plena segona guerra mundial, a la illa de Fernando Poo, es prou desconegut, però ha de tenir un petit resum en aquesta serie d’entrades relacionades amb la Guinea Espanyola, pocs anys despres l’estada de la familia Martinez Monés.

“El que va ser posible a Fernando Poo (badia de Santa Isabel), podria ser-ho en qualsevol altra lloc”; aixì finalitza l’informe del responsable d’Operacions Especials (d’una secreta unitat del exercit britanic), i es el primer intent d’un nou estil de fer la guerra. Es tractava d’accions, amb combatents entrenats per actuar darrere les linies enemiges, adiestrats amb paracaigudisme, accions amfibies… al estil del que despres va popularitzar el cinema amb pelicules com “12 del Patibulo” (1967, i actors destacats com Lee Marvin, Charles Bronson, George Kennedy, entre d’altres), o “Malditos Bastardos” (2009, i actor principal Brad Pitt), entre moltes d’altres. Aquest grups de combatents actuaven sota ordres d’alt nivell, encara que, en cas de sortir malament, els governs que ho havien ordenat no ho reconeixerien.

Que deuria induir o influir a les autoritats del Regne Unit a a fer aquesta acció que trencaria la neutralitat espanyola ? : en aquell moment la posició espanyola era “no beligerant”, es a dir, no era neutral peró si que es va decantar per a una de les parts, sense intervenir-hi.

Una de les hipotesis que donarien peu a aquesta acció seria l’estrall dels submarins alemanys que de, forma sistematica, anaven enfonsant vaixells de paisos con el Regne Unit, Holanda, Noruega o d’altres nacionalitats, que posaven en perill els subministraments d’aliments, d’armament, i de comunicació entre els diferents territoris colonials anglessos, i la metropoli, però també la possibilitat de que vaixells que estaven al port de Santa Isabel, poguessin aprovisionar als submarins alemanys en indrets propers.

Espanya, per la seva part, havia donat aixopluc a molts vaixells alemanys e italians què, al començament de la segona guerra mundial es trobaven en alta mar; malgrat que les “normes” de neutralitat imposaven el segellament dels equips de radio dels vaixells, això no sempre es produia i havia el perill de que els vaixells ancorats als ports espanyols (a la peninsula i al territoris espanyols a l’Africa) poguessin contactar amb els submarins i oferir-los informació i subministraments. Les noticies que els arribaven (desde Santa Isabel – illa de Fernando Poo), mitjançant informadors/espies britanics, sobre els moviments de vaixells al port (concretament es parla de l’agent Charles Guise, un jove tinent del exercit) que va preparar un infome sobre les caracteristiques dels vaixells, la posició en que estaven encorats, de l’equip de radio que tenia el “Duchessa d’Aosta”, i de la presència permanent d’un guardia (de la Guardia Colonial), en la guaita a  l’entrada de la badia, entre d’altres detalls… Aixi es va configurar aquesta operació que, inicialment, havia previst l’enfonsament dels vaixells però, despres, es va optar per el segrest dels mateixos, que va executar una unitat del SSRF (Small Scale Raiding Force, que traduit seria Força d’atac a petita escala), depenent del SOE (Special Operations Executive, que traduit seria Comandament d’Operacions Especials). Al front, tres militars, el major (Comandant) Gustavus Henry “Gus” March-Phillips, I els capitans Graham Hayes I Geoffrey Appleyard, i a Santa Isabel (Fernando Poo) hi tenien el suport local amb un agent infiltrat com a treballador d’una naviliera de Liverpool “John Holt & Co” (en Richard Lippert), I d’un republica infiltrat a la illa, en Agustin Zorrilla.

Part del “comando” va sortir d’Anglaterra, amb el major “Gus” March-Phillips, amb el pesquer “Maid Honor” (de 65 tones) a principis d’agost de 1941, i la resta en transport convencional, a Freetown (Sierra Leone) es van reunir amb la resta; el formarien una quarentena de soldats, sota les ordres del Major (Comandant) Gus March Philipps; al grup hi anaven també tres exilats republicans amb experiencia militar, per poder contestar en castellà, si calgues, i no alertar a les naus

No obstant l’operació va quedar aturada uns quatre mesos, perque tant el responsable militar de l’Africa Occidental com l’embaixada anglesa a Madrid, no la consideraven oportuna en part per la reacció espanyola davant els fets, i si opossaven. A principis de 1942 ???, va ser el Foreign Office, qui la va autoritzar sempre que fossin curosos de no deixar proves del pais que ho havia promogut.

El mes de novembre de 1941 ??, l’operació va rebre el vist-i-plau del Foreing Office (ministeri d’Exteriors) i del Almirallat; per la seva part el Gobernador de Nigeria va autoritzar l’utilització dels remolcadors “Vulcan” i “Nuneaton”, amb les seves tripulacions.

Els preparatius es van fer des de Lagos (Nigeria), amb informacions i fotografies de Santa Isabel que s’anaven rebent; la proposta inicial era entrar a la badia/port de Santa Isabel, controlar ela tres vaixells, i amb dos remolcadors dur-los a alta mar, on un vaixell de l’armada britanica, els remolcaria, amb l’intenció de fer veure que s’havien capturat en alta mar. En el moment de l’atac, la majoria de membres de la tripulació estarien a terra divertint-se; d’aixo s’hen havien encarregat en Lippet i en Zorrilla, promovent una festa al casino on hi estiguessin la oficialitat del vaixell italia i els capitans dels alemanys, i on hi hagues festa amb animació i beguda abundant, amb la finalitat de que els efectius ala vaixells fosin els minims.

Els fets :

El “comando” va sortir de Lagos el matí del 11 de gener del 1942; en total eren 32 homes (11 del SSRF, 4 del SOE i 17 voluntaris locals); el Major (Comandant) Gus March-Phillipps i el seu segon el capitá Geoffrey Appleyard anaven amb el remolcador “Vulcan”, i el capitá Graham Hayes, anava amb el “Nuneaton”.

L’atac va tenir lloc a les 23,15 hores de la nit del 14 de gener de 1942; les condicions eren les idonies : nit sense lluna, l’enllumenat de la ciutat s’apagava a les 23,00 hores, per les restriccions de combustible, sense altres vaixells importants a la badia). El “Vulcan” es va dirigir al “Duchessa d’Aosta”, i el segon grup comandant per el capità Hayes, en canoes, es va apropar i asaltar els vaixells alemanys de menus tonatge.

En l’atac un d’ells s’encarregaria del “Duchessa d’Aosta”, anul.lant la radio que portava, atacant i controlant el vaixell, i l’altra grup a les dues barcasses alemanyes, nomes utilitzant la força, en cas extrem; després es trencarien les cadenes d’amarratge (ancles) i, per mitjà dels remolcadors, sortirien a mar oberta (fora de les aigues jurisdiccionals espanyoles), abans de que les autoritats de Santa Isabel s’en adonessin, i poguessin reaccionar amb uns canons obsolets i que no oferien un perill real. Tota aquesta operació s’havia de fer, cronometradament, en uns quince minuts, per evitar alguna reacció.

Fora de les aigues jurisdiccionals espanyoles els remolcadors varen ser substituits, per la corbeta “HMS Violet” que la seva misió era simular que els havia capturar en alta mar, i acompanyar-los fins a Lagos. Els britanics no varen perdre cap home i varen fer 29 presoners.

Tots els preparatius van finalitzar el diumenge 10 de gener de 1942, i el “comando” sortiria de Lagos el mateix dia ??, havent-se prefixat que l’asalt seria el dimecres 14 a les 23,30 hores.

Tot havia estat calculat : el canoner “Dato” destinat a la colonia es trobava a la Guinea continental, al igual que el vaixell “Gomera” i les restriccions de gasoil, van fer que l’enllumenat public i subministrament electric (que s’apagava a la 1 de la matinada), en aquells dies ho fes a les onze de la nit, quedant tot a les fosques, elements que afavorien els plans del “comando”.

 Aixi, la nit del 14 de gener de 1942, un “comando” britanic, els remolcadors “Vulcan” i Nuneaton” (procedents de Lagos) varen entrar a la badia de Santa Isabel (Fernando Poo), amb el comendament d’en March-Phillipps i d’en Hayes a cada un dels remolcadors; algun guardia els hi va donar donar l’alto, però ells varen contestar en perfecte castella, en el sentit de que les embarcacions conduien als oficials italians i alemanys. Una vegada reduides les tripulacions, i de trencar les cadenes amb carreges explosives, es varen emportar els tres vaixells mercants que es trobaven al port de Santa Isabel, un italià el “Duchessa d’Aosta”  (un vaixell mixte de passatge i carrega, d’unes 7872 tones, de la naviliera Lloyd-Triestino)) i dos d’alemanys el remolcador “Likomba” (d’unes 199 tones) i la barcassa “Bibundi” (d’unes 100 tones).

L’operació es va realitzar en mes de mitja hora, amb menys agilitat que la s’havia calculat; les llanxes alemanyes nomes estaven vigilades per tres natius cada una, que van saltar a l’aigua quan els van veure, i les cadenes del vaixell italia es van resistir, i es van tallar amb algunes carregues explosives, que van alertar als habitants de Santa Isabel; però la reacció va ser tardana, entre donar l’alarma i posar novament en funcionament els grups generadors de l’electricitat. Quan es va restablir l’enllumenat public, els vaixells ja no hi eren…; el que si es varen trobar a l’aigua algunes gorres de marineria francesa que, els asaltants, havien utilitzat per a despistar.

Però un dels exits de l’Operació, va ser també obra del Sr. Agustin Zorrilla, un espanyol que havia arribat a la illa deu mesos abans i que treballava en una ferreteria; com que era antifranquista va oferir els seus serveis al ViceConsulat britanic a la illa. La seva participació va ser la de fer sortir als tripulansts dela vaixells (o al menys en la seva major part), per evitar posibles resistències; al sopar hi van anar-hi vint-i-cinc comensals : alemanys, italians i alguns matrimonis espanyols. Al arribar les once de la nit, els llum es van apagar com estava previst per les restriccions, i amb l’excusa d’anar a cercar una lampara de “Petromax”, per continuar la festa es va escapar i no va tornar. La festa va continuar fins que es van escoltar les explosions de les carreges posades per alliberar l’ancora del vaixell italià.

Al dia seguent, el gobernador colonial (en funcions) va ordenar al avió “De Havilland Dragon Rapide” de la companyia IBERIA (que va ser reforçat amb una ametralladora i bombes de ma), rastrejar les costes properes del continent sense localitzar-los. Sembla ser que va ser la primera vegada que un aparell d’IBERIA era militaritzar i utilitzat per accions de guerra; amb el resultat negatiu de la cerca fet, varen informar al govern de Madrid, d’aquest fet. Cal esmentar que un dels remolcadors anglesos, el “Nuneaton” va tenir problemes continuats amb el motor i va estar dos dies visible, a unes milles de la costa, fins va ser remolcat.

Com era de suposar el govern espanyol (esperonat per la premsa falangista de l’epoca) i essent ministre d’Assumptes Exteriors en Ramon Serrano Sunyer va denunciar l’atac com una clara violació de la neutralitat espanyola, i en va exigir la restitució dels vaixells capturats; el govern britanic en la seva resposta va assegurar que els tres vaixells havien estat capturats en alta mar i que no se sentia amb l’obligació del seu retorn. Tot i aquesta resposta humiliant, el govern espanyol va haver de fer front a les reclamacions  i energiques protestes italianes i alemanyes, per no haver garantit  i defensat la seguretat dels vaixells al port africa.

Una altra de les consequencies d’aquest fet va ser el reclutament i enviament de soldats, armes i municions, per part del govern espanyol, en la seva majoria falangistes, a Santa Isabel per reforçar la defensa de la colonia, ja que Espanya ho va veure com una declaració de guerra En la ruta des de la peninsula el vaixell en que viatjaven (encara que es desconeix el nombre de persones), va patir una epidemia de febre groga, sense que es disposes de cap metge a bord, i que va acabar amb la mort de la majoria d’aquests efectius. Quan els pocs sobrevivents varen arribar a la Guinea,tot havia passat i va quedar en un afer diplomatic (la majoria d’aquells supervivents uns es varen quedar a Guinea i d’altres varen retornar a la peninsula temps despres.

Mes de cinquanta anys despres, els documents oficials, varen ser desclasificats, i aporten llum a aquesta acció; els mitjans britanics de l’epoca tampoc es van fer ressò del fet ni del detall de les operacions perque representava una violació de la legalitat internacional, i per els espanyols no tenia molt d’interes recordar un fet humiliant.

Del vaixell “Duchessa d’Aosta”, que havia amarrat a Santa Isabel el 10 de gener de 1940, van requisar la seva carrega i, sota bandera britanica, (amb el nom de “Empire Yukon”), va servir de el transport de soldats i material belic, principalment de Canada i Gran Bretanya, durant la guerra mundial; finalitzada aquesta va ser venut a una naviliera italiana, fins que al 1952, va ser desballestat. Igualment amb estrategia els anglesos varen aconseguir que Italia es querelles contra el govern espanyol, per la manca de seguretat del port de Santa Isabell que havia acollir la nau italiana.

El “Likomba” (despres amb el nom de “Malakai”, va ser entregat a la naviliera “Elden Dempster Lines”, que tenia rutes entre el Regne Unit i els ports de l’Africa Occidental, acabant els seus dies al port de Freetown, al igual que la “Bibundi” (rebatejada amb el nom de “Kalomo”

En Richard Lippett era un agent del SOE angles (Special Operations Executive) que es treballava a les oficines de la naviliera de Liverpool (John Holt & Co) a Santa Isabel, això li va permetre recollir informació sobre el port i la ciutat, les defenses i els vaixells. Despres de l’acció va ser arrestat e interrogat per les autoritats espanyoles com a sospitos d’haver participat en l’organització (el 17 de gener) però malgrat que havia estat el organitzador de la festa, els va converncer de que no hi tenia res a veure, i va ser alliberat el 27 de gener davant la manca de proves, i amb la prohibició de sortir de l’illa, fet que no li va impedir que s’escapes amb una canoa, i arribes a territori britanic l’u de març. Va ser distinguit com a  membre de la “Ordre del Imperi Britanic”

En Leonard Guise, autor de la proposta inicial d’aquesta Operació, va ser condecorat com a membre de la “Ordre del Imperi Britanic”

D’en Zorrila es coneix que va escapar aquella mateixa nit en un “cayuco” fins al Camerun, i va arribar a Lagos uns dies despres: mes tard se li va facilitar el passatge a Nova York, i una nova identitat al continent americà.

El major March-Phillipps va morir l’any 1942 (per aquesta misió “Op. Postmaster” se li va concedir la “Ordre de Serveis Distinguits”).

El capita Appleyard (li van atorgar una barra o distintiu, ja que ja havia obtingut la “Military Cross” en una altra acció) va ser promocionat a Comandant i a cap del SSRF fins l’any 1943 en que va ser dissolt, i repartits els seu personal i recursos en altres unitats; en Applevard va quedar integrat al SAS (Special Air Services), i traslladat a Argelia, on va morir abans de la finalització de la guerra, desapareixent al mar el seu avió, sense rastre.

En Hayes se li va concedir la “Military Cross” per la operaciò Postmaster; va ser afusellat a la presó de Fresnes (el mateix dia en que Applevars havia desaparegut amb el seu avió).

Durant els mesos d’agost i setembre 1942, abans de la seva dissolució, el SSRF va fer diferents operacions a les costes franceses, ordenades directament per l’Almirall Mountbatten (Comandant del Quarter d’Operacions Combinades), i que tenien com a missió reunir informació sobre les defenses que tenien els alemanys a la costa; aquestes missions van ser la “Barricade”, la “Dryad” i la “Pound” que varen ser un exit, i la quarta amb el nom de “Aquatint” (12 setembre 1942) a la Normandia (molt a prop del que despres serie la platja de Omaha Beach, durant el desembarcament aliat), van ser descoberts per una patrulla alemanya i varen caure morts tres soldats (entre ells el comandant March-Phillipps), quatre varen ser capturats i altres quatre varen fugir (entre ells el capita Hayes) que va ser capturat per les autoritats espanyoles despres de creuar la frontera i entregat als alemanys, empresonat i afusellat el 13 de juliol de 1943.

Ramirez Copeiro, autor del llibre que relata i dona llum a aquesta acció fruit d’un detinguy estudi als arxius britanics, esmenta l’importancia dels participants espanyols, tant els tres exilats republicans involucrats al serveis secrets britanics, com al paper clau d’en Agustin Zorrilla en l’exit d’aquesta operació, al haver allunyat dels vaixells el comandaments (amb l’organització d’una festa), i haver evitar els morts i ferits que es podien haver produit.

Font :

. Article : “72 Aniversario de la “Operación Postmaster”, un episodio de la II Guerra Mundial en la Guinea Española”, publicat el 14 de gener de 2014, de Jesús Copeiro

. Llibre :Objetivo ÁfricaCrónica de la Guinea Española en la II Guerra Mundial
de Jesús Ramírez Copeiro del Villar. Edición del autor. Huelva, 2004.

. Article a la web : “https;//naucher.com/1942-la-guerra-mundial-llega-a-la-guinea-espanola/

. Article de Lucia Vallellano, a “El Pais – Andalucia : “Contra el poder de Hitler : un libro relata como los ingleses capturaron tres barcos enemigos en la Guinea española”- 10 de novembre de 2004 . Article “La Segunda Guerra Mundial en suelo español : la Operación Postmaster”, 7 de febrer de 2015.

. Article “La Segunda Guerra Mundial en suelo español : la Operación Postmaster”, 7 de febrer de 2015


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.