Fa pocs dies va sortir de la factoria NISSAN (de Zona Franca, Barcelona) el darrer dels vehicles fabricats per aquesta marca, i el tancament definitiu de la producció de vehicles; una història centenaria que va començar amb els vehicles de la “Ford Motor” i d’altres models i marques que formen part de la història automovilistica, i de les carreteres, del nostre pais.
Abans d’arribar a aquesta situació NISSAN havia tantejat la possibilitat d’obrir un nou centre de producció a la Conca d’Odena on hi augmentaria la seva producció, encara que les negociacions no varen cloure amb acord, i es va desestimar.
La questió, ara, es preguntar-nos el que hauria succeit o com hauria cambiat en el cas d’haver-se materialitzat aquesta inversió…Des d’un punt de vista actual, les previsions que s’haguessin fet als anys 2000-2005, no haguessin tingut en compte l’impacte de la crisi del 2008, ni la pandèmia del 2020 i actual.
L’article d’en Josep Castelltort, de l’any 2020) ens apropa a una visió i a una opinió a valorar.
Es cert que l’implantació d’una gran empresa i tot l’entorn que comporta (empresa auxiliar), té un impacte molt fort, no solsament en la localització mateixa, sino en un radi d’acció; moltes vegades les comunicacions i serveis no han estat projectats per absorvir les noves necessitats i l’adecuació d’aquests serveis que es veurien sobresaturats no dependria tant del propi territori, com d’altres administracions i sí que pot tensionar el dia a dia de la vida dels ciutadans (serveis sanitaris, comunicacions, habitatge, destrucció del paissatge…).
També l’implantació de noves industries forànies desincentiva l’esperit innovador i emprenedor, ja que la possibilitat d’entrar a treballar en una gran empresa (amb unes condicions econòmiques, socials i de seguretat) molt més altes de les que es trobarien amb una iniactiva propia, faria dependrel encara més de l’empresa.
Si que es cert que el nivell d’atur, i el grau d’activitat i creixement de les empreses locals es veuria afavorit, sempre que aquestes sapiguessin evitar l’entrada d’altres empreses foranies del sector.
També hi han factors perversos : la possibilitat d’enriquiment per la demanda de terrenys (tant per la construcció de nous habitatges, com per naus per a les empreses) podria desfermar la venda de terrenys agricoles (amb un baix rendiment econòmic i sotmesos a les inclemencies del temps), i afavorir la desintegració de poblets en el radi d’acció e impacte de l’empresa, amb l’increment de nous residents per sobre dels habitants arrelats de fa temps.
L’obertura de nous establiments, grans botigues, i altres serveis complementaris, on el comerç local no podria competir-hi i/o que podrien estar vinculats o contractats directament per la gran empresa (serveis de neteja, jardioneria, manteniment…)
Tot aquest enrenou comportaria l’augment de les deixalles (domèstiques i d’empresa, ferralles…) que s’haurien de preveure.
Potser el que caldria es definir, o tenir previst, quin es el model de comaarca i de creixement, de futur què, consensuadament, s’hauria de definir per tots els agents econòmics (empresaris, politics, entitats ciutadanes i representatives), per veure anant tots junts quina es la proposta de futur per a les actuals i noves generacions que, de tenir futur, es mantindrien residint i arrelats a la matixa zona.
A Santa Coloma, d’una forma molt més reduida, el tancament de les empreses de formigó també va deixat un buit productiu i, es dificil trobar inversions per generar llocs de treball; van sortint iniciatives que generen poca ocupació…
Article de Joan Canadell (President de la Cambra de Comerç de Barcelona), del maig de 2020 :
Recerquesmones.net 