El reconeixement d’aquesta pel·lícula dirigida per la Carla Simon, amb un “Os d’Or” a la “Berlinale” ha estat una d’aquelles poques alegries, i satisfaccions, què ens donen les noticies diàries, però també un agraïment a la gent què viu i treballa en aquesta Catalunya, més enllà de l’àmbit metropolità.
La paraula “autenticitat” és una de les percepcions i una síntesi de la pel·lícula : autenticitat en els personatges i actors no professionals, en el paisatge i decorats, en el tarannà i en la forma de fer, en la naturalitat del dia a dia, en deixar constància de tot allò què impregna la vida de camp.
Tot això embolcallat amb una percepció en la forma de parlar, pròpia, d’un vocabulari què es transmet amb l’ús a través de les generacions, i què també recull molt de la saviesa popular, però que també forma part de la nostra riquesa cultural.
Per darrera d’aquesta mirada emocional, tendra, quotidiana dels seus personatges, o de la tranquil·litat del pas del temps a pagès, la directora ens atrapa en un retrat de la vida mateixa sense retocs.
Un paisatge què per la gent què estima i treballa la terra, és un dels majors tresors; gaudir d’aquesta natura canviant al llarg de l’any, del capvespre amb la llum què es va enfosquint, del broll de l’aigua d’una font, o de la conversa amb el veí… Pobles què s’han fet al voltant de moltes generacions en una mateixa casa, i què ara envelleixen. El camp no té el poder de seducció de les ciutats, ni les seves comoditats…
Molt vigent aquesta mirada, amb les notícies d’aquests dies, on les entitats bancaries van tancant oficines i caixers, els consultoris i escoles locals estan sota mínims per mantenir la seva pervivència…
Però aquesta mirada no pot quedar en un fet aïllat, en veure i gaudir de la pel·lícula, i retornar a les nostres costums : és i ha de ser un crit a una vida què es manté a molts indrets, i què reivindica formar part d’una societat quê lluita per sobreviure.
Llocs i indrets què han estat aïllats, patint hiverns crus i difícils, i que la solidaritat veïnal ha fet que tot això enforteixi encara més les relacions humanes, per poder continuar la seva activitat en el dia a dia.
Tenim la sort de conèixer i tenir estada en un indret de la Baixa Segarra : d’escoltar aquestes paraules de “xipella” què es resisteixen a l’oblit, de conèixer la gent de pagès, de la feina sense horaris, l’estima al territori, dels seus neguits, la mirada a la terra seca per la manca de pluja…
Aquest és un reconeixement que l’hem de sentir molt proper perquè, els personatges què hi surten podrien ser els nostres avis o besavis, què en una gran majoria vivien a pagès del què el camp i l’hort els oferia…, un gran reconeixement a la Carla per fer-ho present d’una forma tant real i personal.
Recerquesmones.net 