Una de les moltes fotografíes d’en Lluis Monés Roberdeau, sobre l’etapa colonial de Cuba (1890-1898) Imatge difuminada
Un reportatge del “Sense ficció” del 14 de febrer, amb el títol de “Negrers”, ha tornat a recordar una part de la nostra història catalana, de la qual no hem tingut ocasió d’obrir i plantejar en la seva transcendència, aquest tema pendent
En aquests darrers mesos, he tingut ocasió començar a fer l’apropament a la història de la branca cubana dels Monés-Maury, què retornaren a Barcelona, a Barcelona i a Europa, havent estat comerciants a l’Illa de Cuba (principalment a Baracoa) i, no descarto, què, indirectament, tinguessin treballadors i/o esclaus, encara que no tinc elements per fer aquesta afirmació.
En una de les primeres entrades d’aquest bloc, que pretén ser divulgatiu de la presencia dels Monés a arreu, vaig escriure, fa just quatre anys, aquesta entrada :
Obrir aquesta part de la història, de forma comprimida i en un reportatge, desconec si ha estat la millor forma d’aproximar-nos a la mateixa : crec que ens manca un treball curós d’estudiosos què ens hauria de permetre obrir un ventall, serè, de percepcions i de valorar tot el que va suposar, amb les seves clarors i foscors, amb les persones que van propiciar-ho com d’aquelles que van ser mariners, per guanyar i arriscar la seva vida per portar una ajuda a casa…
La història es la història, no la podrem canviar, però si que podem donar-la a conèixer (com diu Donato Ndongo), i tampoc podríem entendre Barcelona sense els recursos arribats per els indians retornats (Tate Cabré)
Però no podem generalitzar cada un d’ells, amb noms i cognoms, van tenir també l’aportació de recursos dedicats principalment als pobles d’on eren originaris i aquesta aportació social va ser benvinguda.
Una història que afecta a cognoms i famílies de les quals, als fills i nets, no els podem culpabilitzar de la mateixa, i prou en tenen de no facilitar el coneixement de quelcom què els deu incomodar, segurament no comparteixen aquells fets familiars, i potser volen oblidar i no parlar, o potser no la coneixen en profunditat…
Però també la historia l’hem de situar en el context del moment en què és produeix, i analitzar-ho amb la visió d’aquell moments, ja que així ens ajudarà a valorar-ho amb més proximitat; podem quedar-nos en la imatge de retirar l’estàtua d’un dels indians més representatius d’aquella època, o de si ens caldria identificar alguns edificis que han estat construïts amb fons provinents de l’esclavatge… perquè la Barcelona de mitjans del XIX era una ciutat encerclada encara per les muralles, amb carrers estrets, i superpoblats…
Potser també haurem de replantejar les fires d’indians, o les havaneres, com a elements que ens poden ajudar a apropar dues comunitats, i d’encarar aquesta vinculació des de lligams més respectuosos i amb una divulgació més pedagògica de tot el que representar.
També el 2019, es van acomplir el 500 anys de la fundació de La Habana, una fita que hagués estat un bon moment per fer aquesta revisió històrica, amb la voluntat d’apropar una realitat que ha deixat un capítol desgraciat i/o desconegut, en la nostra història.
I amb aquest ajuntar i compartir la història comuna, també hi trobarem moltes aportacions de catalans que varen viure i arrelar, treballar i varen convèncer a altres familiars de anar-hi, i que van emparentar amb gent de l’illa, i no varen retornar, perquè hi van trobar una terra agraïda, oberta , i a ells no els podem oblidar. En Josep Bargalló, concretament sobre Torredembarra, té un treball molt curós sobre els veins que varen embarcar cap a America des d’aquell port, a la cerca d’una oportunitat, tota una aventura què, per a molts d’ells, que no retornaran i que aniran arrelant a moltes ciutats i paisos americans.
Perquè la història de Cuba, també es una part de nosaltres mateixos…
Recerquesmones.net 