
Diumenge 8 de maig, a les 16,00, Sala 6 dels Cinemes Amposta, amb una vintena d’espectadors, entusiasmats per veure la pel.lícula d’Alcarràs.
Un argument què no deixa indiferent, multigeneracional, amb plantejaments diferents en funció de l’edat, de les vivències i de l’entorn.
Gent com el Rogelio “el Padrí”, l’avi, la figura tendra què és el referent de la familia i la casa, un home arrelat a la terra, les costums, a treballar, a tirar endavant… no li expliquin de papers, sinó de gent de paraula, de veïns i familiars, amb la bona fe d’altres temps. Sense escriptures signades, perd la finca per la què ha lluitat i la feina del seu fill i de la seva família, i les terres què sempre han considerat com a seves. Viu la vellessa amb la feblessa de l’edat, l’escalfor de la família i la negació del fill a perdre-les.
El Quimet, és el fill, què treballa dur, per treure de la terra un malviure i poder tirar endavant, lluitant amb un tractor vell, i els pocs recursos què li ha donat la feina de tota una vida.
Hi ha una percepció de tristor, de la defensa d’uns valors lligats a la terra, a l’esforç a la vulnerabilitat del temps, un canvi climàtic, i una família què lluita per cuidar la seva pròpia integrìtat.
Tota la pel.lícula ens transporta i concentra en aquestes vivències, de vegades dures, què deixen ensorrat al personatge en aquest món quan perd els referents, i es nega a la rendibilitat fàcil de plantar plaques solars, i s’entossudeix per mantenir aquests valors què l’arrelen a una terra i a un país.
També hi ha una referència molt directa al malestar què genera la falta de protecció pel treball del camp, l’ofec què representa viure d’uns preus, dominats per les grans superficies, què moltes vegades no superen ni el preu de cost…
Una resistència i emprenyamenta reflexada a la pel.lícula, amb la manifestació dels tractors i en la descàrrega de préssecs, per simbolitzar la duresa o l’impossibilitat de poder sortir d’aquesta situació. Un moment emotiu quan el fill tira la mateixa fruita amb el seu pare, com simbolitzant el respecte, agraiment i la continuació d’una lluita, què no sempre entenem i coneixem.
La directora s’introdueix al món rural, en la vida quotidiana, on les seves vivències podrien ser les de molts espectadors; la mare desbordada per la situació familiar, excés de feina i lluita pels fills, la jove adolescent, el fill incomprés i poc valorat, l’avi punt de vincle familiar, i el pare en una lluita per la supervivència i defensa de les seves arrels, i els nens feliços en la seva inocència.
Aquesta realitat la veiem cada dia en el despoblament dels nostres pobles, l’abandò de masies, l’envelliment de la població rural, o la manca més acusada de serveis en els poblets del nostre territori…, tot i això ens hauria agradat que la pel.lícula obrís un petit somriure d’esperança.
El treball de la pagesia hauria de ser més reconegut tant per la feina, com per el preu de venda dels seus productes : un país sense tenir una producció autosuficient d’aliments, ve abocat a importar-los a preus que no ajuden a la nostra economía; caldrien bones polítiques agraries i de conscienciació de la gent per consumir productes de proximitat
Però al final va entrant aquesta percepció de què el món va avançant d’una forma ràpida, sense valorar les persones, o qui en resulti afectat; és la lluita també de persones soles, fermes, sense poder desanimar-se…; perquè el territori, el productiu, l’han destruït, tal i com representa el veí propietari de les terres, cercant una rendibilitat fàcil, sense valorar la destrucció de la natura o la pèrdua de terrenys fèrtils.
Al finalitzar Alcarràs, segons de silenci… ningú es va aixecar de seguida, tots vàrem quedar aclaparats per l’impacte visual i la força de les imatges, sense aquell punt d’esperança de qui no té un final desitjat, i per tant deixa als personatges afectats per la proximitat d’unes plaques solars què arriben fins a la masia.
Desconec si hi podria haver una segona part, una continuació del desencís què provoquen els aconteixements del dia a dia d’una familia rural, què viu des de la seva masia, els atacs de la vida moderna, i lluita per la defensa d’una forma de viure i d’un arrelament què no sempre té continuitat…