Aquests dies han sorgit iniciatives de tot tipus, per ajudar a fer menys dur el sotrac d’unes famílies què per la guerra, es trobem en una situació feble, amb les seves cases, treballs i estudis trencats, i amb unes possibilitats de retorn difícils, avui per avui.
Vivim davant d’un dels punts d’ajuda on durant el primer cap de setmana de març s’hi han apropat tot un seguit de veïns què anaven arribant amb objectes, mantes, vestits, medicaments, juguets o menjar per poder sumar a moltes d’altres iniciatives i demostrar la solidaritat envers aquestes persones que ho han perdut tot.
Solidaritat també amb noms I cognoms; gent què ha agafat el cotxe, o la furgoneta, i han anat a buscar familiars, o membres de la comunitat ucraniana, per coneixença, o bé per ajuda humanitària … i no han dubtat a fer els cinc o sis mil kilómetres d’anada i tornada per a fer present aquests lligams nascuts en temps de pau; fets que honoren i emocionen…
També moltes persones que vivint a casa nostra, varen tenir de sortir dels seus països per raons polítiques o socials, i coneixen el que és la migració i viure fora dels llocs habituals deixant amics i familia, també han volgut mostrar la seva ajuda, per haver-ho ja viscut.
Iniciatives com la de Sor Lucia Caram i la Fundació del Convent de Santa Clara (Manresa) de la què és Directora, agafant una furgoneta, per recollir refugiats de la guerra, i portar-los a Manresa, i a la vegada organitzar nous viatges; preveure pisos d’acollida i families voluntaries què han cedit habitatges perque hi puguin fer estada.
El dia 8 de març el presentador Risto Mejide, va fer emocionar quan al finalitzar l’entrevista què li va fer a Sor Lucia Caram deia … jo sóc ateu, però crec amb vostè i amb el que fa…
Catalunya ha estat un territori d’exilis i retorns al llarg de la seva història, l’últim exili el de la guerra civil, de la qual encara hi ha persones que l’han viscuda, i per tant no podem ser aliens, al que está passant a Ucrania.
No fa moltes entrades d’aquest bloc, recordant un familiar què havia estat a la Guinea espanyola, amb la seva familia, i què va sortir “de pressa i corrent”, com la resta de residents a Bata, també varen patir aquesta situació de refugiats, i per segona vegada l’any 39, va tenir de tornar a sortir com molts catalans per la frontera de França, tenint la solidaritat i ajuda del poble francés… situacions què ens recorden molt l’actual; també durant la guerra civil, Catalunya va ser lloc d’acollida de molts espanyols que fugien de la zona nacional, amb l’intenció d’anar a França…
Cal valorar aquesta ajuda esporàdica, d’una societat catalana què ha demostrat la seva empatia vers el que succeeix, amb iniciatives personals i privades i caldrà mantenir el suport material i emocional per recuperar un país destruit per les bombes, per la pérdua de llocs emblematics, per la falta d’amics i familiars.
Ha estat més tard que les ONG’s, i la Generalitat han reaccionat desbordats per aquesta entrega i generositat: les ONG’s s’han apresat a recanalitzar l’aportació de roba, aliments, mantes i altres estris, amb el criteri de què aquestes donacions podien no arribar a la seva destinació, que era ineficient per el cost del trasllat. i canalitzar-ho tot per les ONG’s és la forma més adient per a fer aquesta tasca, la millor aportació, és fer donacions en diners.
Tot i això, la iniciativa i la voluntat de moltes persones, ha fet què agafessin els seu propi vehicle carregat d’aliments, medicaments i roba, i s’apropessin fins el punt de conflicte per deixar-ho i de tornada recollir a moltes persones o famílies què ni sabien ni tenien on anar . Crec que aquest esforç personal i econòmic és més que rellevant, gens despreciable i totalment compatible per compaginar-ho amb les ONG’s, i tot hi així insuficient davant la gran tragèdia.
La solidaritat no és patrimoni de ningu, i en aquests moments de guerra,i d’incertesa l’acció de moltes persones solidaries és un valor que posa esperança en un món de destrucció.